Bon dia, tristesa || Ressenya

La tendra descoberta de la tristesa 

Títol: Bon dia, tristesa

Autora: Françoise Quoirez (Françoise Sagan)

Editor: Viena Edicions

Col·lecció: Petits Plaers

Traductor: Josep Maria Pinto

Número de pàgines: 181

ISBN: 978-84-17998-30-1 PVP: 16,00 €

Heu tingut mai la sensació de sentir que esteu llegint un llibre just en el moment adequat de la vostra vida, just quan ho necessitàveu i l'havíeu de llegir? No trobeu que és una de les millors sensacions que un lector pot viure? Justament això és el que ha fet que mai pari de llegir i així seguir trobant moments com aquest. Quan vaig llegir Bon dia, tristesa era juliol i estava de vacances a la casa de la costa de la meva àvia. El vaig llegir entre les estones a la platja, l'hora de la migdiada i abans d'anar a dormir. Com en la novel·la, era estiu i com la protagonista jo també em sentia lliure, així la la realitat i la ficció semblaven barrejar-se i em sentia completament immersa en la prosa, i en cada paisatge que veia sentia dins meu com un eco les paraules de Sagan.

Bon dia, tristesa és considerat un clàssic de l'hedonisme mediterrani, una història amb un personatge femení amoral, frívol i que gaudeix sense tabús del plaer. De fet, dins del llibre hi ha la cèlebre cita sobre l'hedonisme d'Oscar Wilde: "The only way to get rid of temptation is to yield to it". Tot i això, a mi m'agradaria definir-la com una història psicològica de creixement i despertar; una història de la pèrdua de la innocència a través de la descoberta de la tristesa.

És l'estiu del 1954, la Cécile té disset anys i se sent lliure, jove i bonica; passa els matins a la platja bronzejant-se i s'escapa amb el Cyril amb qui descobreix l'amor, la sensualitat i el sexe. L'estiu és la calma dels matins esmorzant cafè i taronges a la vil·la de la costa que han llogat amb el seu pare, i és també l'alcohol i les festes al casino amb els amics i les amants del seu pare. L'estiu és daurat i idíl·lic fins que un dia arriba la nova convidada del seu pare, l'Anna, una amiga de París amb qui començarà una relació, que ho canviarà tot i ensenyarà a la Cécile les regles de la societat i la moral. A partir d'aquest moment, el personatge de la Cécile farà un gir i passarà de ser una noia esbojarrada i alegre a ser una noia trista, nostàlgica, melancòlica, angoixada, i, fins i tot, perversa. Si ja heu llegit altres llibres d'aquesta col·lecció, ja sabreu que aquestes nouvelles mai acaben com una imagina i Bon dia, tristesa no podia fallar. El final té una certa dosi de drama inesperat que no deixa ningú indiferent i que fa reflexionar sobre el preu de viure una vida hedonista, satisfent tots els plaers sense prendre responsabilitat dels nostres actes.

Sagan, és el pseudònim de Françoise Quoirez (Lot, 1935 - Honfleur, 2004) i és el nom d'un dels personatges de l'obra La recerca del temps perdut de Marcel Proust. Una curiositat a destacar és que ambdós comparteixen el mateix traductor al català, Josep Maria Pinto. Penso que, tenint en compte l'edat de l'autora, és una novel·la amb una veu narrativa molt única i d'un gran talent per representar la psicologia d'una noia adolescent. També em va impactar molt la llibertat amb la qual tracta el sexe, la sensualitat, el matrimoni i també les relacions obertes del pare, ja que va ser escrita als anys cinquanta. Sagan i la seva rebel·lia tant en la prosa com en la temàtica que traca en l'obra m'ha captivat completament i tinc moltes ganes de seguir-ne llegint més obres. Gràcies a Bon dia, tristesa Françoise Sagan es va convertir en una de les escriptores franceses més influent dels anys 50. La novel·la va ser tot un èxit, fins i tot, Otto Preminger en va dirigir l'adaptació al cinema, i a l'edat de disset anys Sagan ja era una escriptora milionària.

Encara que les descripcions idíliques de la primera part del llibre em van enamorar, la segona part és la que va fer que aquest Petit Plaer s'hagi convertit en un dels meus llibres preferits d'aquest 2020. Les reflexions internes de la protagonista, les contradiccions, com no s'entén a ella mateixa, com pensa d'una manera i actua d'una altra, etc., per tot això, penso que l'autora aconsegueix reflectir molt bé els pensaments inexperts i inocents dels disset anys.

Encara que us recomano llegir aquest llibre a l'estiu, per sentir-vos totalment submergits en les seves descripcions com jo em vaig sentir, penso que llegir-lo a l'hivern també pot ser un bon moment per respirar una mica d'aire salat i sentir-se abraçat per l'escalfor del sol. A més, és una novel·la íntima i  breu que gràcies a la fantàstica traducció de Pinto, la lectura és àgil i captivadora. Si encara no heu llegit a Sagan, només us puc dir: llegiu-la, llegiu-la i llegiu-la perquè us encantarà.

Un tast de la novel·la: