ALGÚN DIA AQUEST DOLOR ET SERVIRÀ de PETER CAMERON (SPOILERS!!)

Títol: ALGUN DIA AQUEST DOLOR ET SERVIRÀ

Autor: Peter Cameorn

Nº de pàgines: 221

Editorial: SEMBRA

Llengua: català

 
PUNTUACIÓ:4/5

SINOPSIS

James Sveck és un jove precoç i vulnerable que aprecia profundament el món que l’envolta, però que no té ni idea de com viure-hi. Acaba de complir els divuit i no té intenció de relacionar-se amb la gent de la seva edat. Ni els comprèn ni creu que hi té res en comú. De fet, en James rebutja totes les premisses que governen la societat on viu, incloent-hi donar per fet que anirà a la universitat a la tardor. El que més li agradaria és marxar a viure a algun lloc perdut de l’Oest Mitjà. Però de moment es passa l’estiu treballant a la galeria d’art que la seva mare té a Manhattan, en la qual no entra mai ningú. Allà imagina la identitat que l’ajudarà a escapar-se de la quotidianitat que l’ofega. Encara que res no sortirà com pensava.

La narració de James Sveck ens ofereix una mirada divertida i sarcàstica sobre la seva vida confusa, sobre com una família desestructurada i una psicòloga astuta tracten d’ajudar-lo i sobre com intenta, matusserament, trencar el seu propi aïllament. Considerada una de les millors novel·les de tots els temps sobre Nova York, Algun dia aquest dolor et servirà és una obra aguda i emotiva sobre un jove capaç de qüestionar-se a si mateix, la seva família i el món que li ha tocat viure.

OPINIÓ

 ''Algún dia aquest dolor et serà útil'' ens explica la història d'en James Sveck, un noi de divuit anys que ha acabat el batxillerat i està de vacances d'estiu i ajuda a la seva mare en la seva galeria d'art de Nova York i de tant en tant visita la seva àvia, la Nanette, perquè l'aprecia molt. 

En James és un noi molt peculiar, no li agrada la gent, sobretot la gent de la seva edat, pensa que moltes vegades diuen coses poc interessants, i a ell només li agrada parlar quan té alguna cosa interessant per dir. A més a més, no vol anar a l'universitat i es vol comprar una casa en un altre estat, lluny de Nova York i passar-se el dia llegint Trollope i altres gran autors, perquè pensa que així és com realment aprendrà:

 ''... Confio que puc aprendre sol tot el que vull saber llegint llibres i buscant els coneixements que m'interessen. No veig la punta a passar quatre anys, quatre anys molt cars, aprenent moltes coses en les quals no estic especialment interessat i que és segur que oblidaré, tan sols perquè és un costum social. I a més, no suporto la idea de passar quatre anys amb universitaris. Em fa pànic.''

''-Em costa explicar per què no hi vull anar. L'únic que puc dir és que no m'atrau gens la idea d'anar-hi. No vull ser en aquella mena d'entorn social, he estat amb gent de la meva edat tota la vida i no m'agraden ni sembla que tingui gaire en comú amb ells, i tinc la sensació que qualsevol cosa que vulgui saber la puc aprendre llegint llibres..., bàsicament això és el que es fa a la universitat, per cert, i tinc la sensació que puc fer-ho tot sol i no malgastar tots aquells diners en una cosa que no crec que necessiti ni vulgui. Em sembla que amb aquells diners podria fer altres coses que em farien més servei que anar a la universitat. (...) M'agradaria comprar una casa -vaig dir-. Una casa bonica, en alguna ciutat petita de l'Oest Mitjà, una casa com aquesta casa, una casa vella, amb coses com aquesta... (...) LLegiria. Lllegiria molt, tots els llibres que he volgut llegir però no he pogut a causa de les classes, i buscaria alguna feina, com ara treballar en una biblioteca o de vigilant nocturn o alguna cosa així, i aprendria un ofici, com ara enquadernador o teixidor o fuster, i faria coses, coses boniques, i m'encarregaria de la casa i del jardí i del pati.'' (p.85)

Reflexions com aquestes, són, en el meu cas, les que han fet que m'agradi tant aquesta novel·la i que m'identifiqui en certs moments amb en James. M'ha sobtat trobar un personatge així tant poc típic i diferent a la majoria de personatges de novel·la juvenil. Trobo que és arrisgat perquè no tothom pensa així, però crec que arrisgar-se així, potser farà que no li agradi a molta gent, però, en canvi, els que s'hi sentin identificats, com jo, els agradarà molt i de debò. 

Tot i així, ara que estic de vacances d'estiu i ja he fet un any de carrera, l'entenc però també ho veig d'una altre manera, quan llegia es com si estigués tornant a ser mentalment la jo en època d'examens parcials i finals. És cert que hi han assignatures que penso que no em serveixen per res i no em motiven, però suposo que si hi són és per alguna cosa. Ara que estic de vacances d'estiu, tot i que, en molts moments també he pensat en anar-me'n a viure en una caseta a la muntanya o fer un interrail; analitzant el que sé ara sobre la llengua i la literatura en general, però sobretot catalana i anglesa, respecte l'any passat, ha millorat molt. 
Això és un recordatori per mi mateixa quan torni a començar i a desmotivar-me i per quan les coses no vagin bé: anar a la universitat potser sí que és estressant i massa llarg però si fas el que t'agrada, aprens coses que ni t'avies plantejat aprendre i això és molt gratificant. 

L'únic que m'ha impedit donar-li cinc estrelles ha estat el final, l'he trobat inesperat. En James es passa tota la novel·la dient que no vol anar a l'universitat i planeja com no anar-hi, però tot i així, al final ens enterem que ha anat a Brown i que no ha ni tornat a casa per ''despedir-se'' de la seva àvia, la Nanette, els arguments que es donen els puc entendre, però no m'ha agradat, és com si el personatge hagués perdut la seva essència, al final en James fa allò que no volia i no m'ha acabat d'agradar. Però, potser el problema és que jo no he sapigut interpretar bé el que l'autor em volia transmetre, perquè rellegint així de passada el llibre, m'he adonat que en algun moment ell ja insinuava sentiments contradictoris sobre el fet d'anar a l'universitat, no només no volia anar-hi perquè no li agrada la gent de la seva edat i perquè pensa que pot aprendre més llegint (pensaments que més d'un cop jo també he tingut) sinó que també pensa que en el fons, potser no vol anar a la universitat perquè no vol tirar endevant:

''No vaig respondre perquè tot d'una vaig veure clar, durant un segon o dos, que el fet de no voler anar a la universitatera en part era un desig de no avançar, perquè m'encantava on era en aquell moment, i ho vaig sentir amb certesa i claredat: assegut allà, a la cuina de la meva àvia, bevent el cafè acabat de sortir del filtre en tasses de cafè i no en gotets de paper amb tapadores amb broquet, assegut a la seva cuina perfectament endreçada, amb la porta del darrere ajustada perquè la brisa recorregués la casa, i el rellotge elèctric sobre la pica brumint lleugerament dia i nit, i el terra de linòleum desgastat de tants anys de fregar-lo i tant suau com el cuir, i la meva àvia asseguda davant meu amb el vestit que probablement havia comprat feia quaranta anys i que havia portat un miler de vegades des d'alhesores, escoltant-me, semblant que m'acceptava d'una manera que no feia ningú altre, i el dissabte d'estiu inofensiu que es desenvolupa al defora, tot al nostre voltant, el món encara no completament violat per l'estupidesa i la intolerància i l'odi.''

És cert, que de forma molt extensa ens deixa veure que el veritable sentiment és aquest, el de no voler que passi el temps, el de no voler deixar anar tot allò que fins ara l'ha fet sentir segur i acceptat. Però, com que en la novel·la apareixen més episodis on diu que vol compar-se una casa i que pensa que el que li puguin donar a la universitat ell ho pot aprendre en llibres; al acabar el llibre et dona la sensació de que no acaba com esperàvem, i això em feia dubtar de si era realment jo la que no ho havia entès bé. I això em deixa un sabor agredolç. Penso que es un molt bon llibre, però (siguent molt estricta) seria perfecta si es perfilessin aquests punts oberts.

Tot i així, trobo que el llibre és preciós, i el recomano a tots aquells joves que els vingui de gust llegir un bon llibre, perquè els sentiments i pensaments que s'expressen semblen tant reals que per molt diferent que siguis dels personatge, segur que intentaràs entendre'l, és inevitable. Sobretot, la recomano a públic joves i adolescent perquè són els que més bé entendran què significa sentir molt i no saber com expressar-ho.

M'agrada també perquè amb paraules molt senzilles Peter Cameron aconsegueix transmetrens moltíssimes coses i et deixa pensant sobre com veu el món en James. És una novel·la molt breu d'unes dos-centes pàgines però tant plena de sentiments que si fos més llarga no se'm faria pesada. Inclús m'hauria agradat que aprofondis més en alguns temes. O que traigués una continuació, com per exemple, com li va la vida a la universitat. Acabo d'acabar el llibre i ja el trobo a faltar a ell i al seu món.

FRASES PREFERIDES

Al llarg de la novel·la, en James fa algunes reflexions sobre diversos temes, com és el cas de les llengues i l'ús incorrecte que la gent en fa. O es fixa en com la gent el veu. Totes aquestes relfexions ens permet conèixe'l molt bé, el fan molt real i ens permeten entendre'l i endinsar-nos en el seu món i la seva forma de veure'l. A més la seva visió del món és molt sarcàstica i irònica i això fa que més d'un cop riguis. Aquest anàlisis del món tant peculiar el veiem sobretot en les seves sessions amb la psicòloga, en el que ens transporta en el temps, mentre ens explica uns fets que van succeïr. Per coses com aquestes és pel que penso que és una gran novel·la.

Visions particulars del món que té en James i que el fan tant real: ''...segons la immaginació de la meva mare, una persona desagradable, de debò es mereixia tenir el seu nom, i el seu record, evocats al costat d'un cartell de <<dueu el gos lligat>>? Trobo desconcertant tot aquest fenomen de posar noms de morts a les coses. No m'agrada seure en un banc que sigui un monument dunerari en record de la vida de ningú. Sembla irrespectuós.''

''Vaig pensar en el que significava la paraula, què significa de debò estar pertorbat, igual com un estrany és pertorbat quan li llances un roc o quan pertorbes la pau. O com pots quedar pertorbat per un llibre o una pel·Lícula o la pluja àcida o el desglaç dels casquets polars. O la guerra d'Iraq. Va ser un d'aquells moments en qiè tens la sensació que mai no has sentit la paruala abans i no pots creure't que significa el que significa, i penses que com pot ser que aquesta paruala hagi arribat a significar això. Semblava com una campana o alguna cosa, lluent i pura, pertorbat, pertorbat, pertorbat, pertorbat, pertorbat, podia sentir-la uqe repicava amb el seu veritable significat, i vaig dir, com si acabés d'adonar-me'n:-Estic pertorbat.'' (p.71)

Consell de l'àvia:

''Tenir males experiències de vegades ajuda; fa que sigui més clar què és el que si que hauries d'estar fent. Ja sé que això sona molt estil optimista, però és veritat.'' (p. 204)

REFLEXIONS

Sobre art: 

 ''... el món no necessitava allò, i això era precisament el que ho convertia en art. I llavors jo vaig dir que si el món no necessitava llibres decoratius, aleshores prou que devien ser art tambe: quina diferència hi havia?'' 

''L'artista que havia creat els cubells d'escombraries no tenia nom. Era japonès, i formulava teories interessants sobre la identitat: durant un temps, al principi de la seva carrera, canviava de nom cada mes, perquè sentia que al seva identitat era fluïda i no havia de ser constreta per una cosa tan fixada com un nom. Però es veu que després d'un temps de canviar de nom cada mes, la gent li va perdre el fil, i també l'interès a aprendre o recordar el seu nom, i va decidir despullar-se per complet dels noms. Em sembla que part de la irritació de la meva mare amb la reconsideració de la Gillian pel seu nom tenia a veure amb la seva experiècnia amb aquest artista.'' (p.27-28)

Sobre llengues:

''Sabia que pensava i parlava en la mateixa llengua i que teòricament no hauria d'haver-hi cap motiu pel qual no pogués expressar els meus pesnaments així que es produïen o al cap de poc, però l'idioma en què pensava i l'idioma en què parlava, tot i que eren el mateix, sovint semblaven separats per un esvoranc que no podia ser cobert ni simultàniament ni tan sols retrospectivament. (...) Penso que hi ha una mena de garbell en la meva ment que prohibeix la tranferència ràpida (i no diguem simultània) dels meus pensaments en discurs. (...) hi ha alguna cosa que impedeix que els pensaments em marxin del cap, i així s'acumulen... (...) ...perquè tothom sap que les coses perden amb la traducció, sempre és millor llegir un llibre en el seu idioma original. Les traduccions són tan sols aproximacions subjectives i així és com em sento sobre tot el que dic: no és el que penso, sinó tan sols tot el que puc aproximar-m'hi utilitzant les imperfectes restriccions reductives del llenguatge. I així sovint penso que val més no dir res que expressar-me  amb inexactitud.'' (p.100-101)

Espero que amb aquestes cites entengueu perquè m'ha fascinat tant aquest llibre. És cert, que he destacat moltes coses a millorar, però ara això em fa sentir malament, simplement intento ser el màxim de sincera, perquè si no l'heu llegit no aneu pensant que es el llibre perfecte i llavors us deceveu, sinó que hi aneu amb dubtes i llavors potser us fascineu o si bé l'heu llegit, que és el més problable, havent anunciat que duu spoilers, doncs perquè poguem comentar aquests temes i descobrir noves visions i potser acabar d'entendre el llibre.

PERSONATGES/RELACIONS PREFERIDES

En aquest cas, més que un personatge preferit, el que més m'ha agradat són les relacions i els escenaris que màgics i artístics i pintorescs que m'he imaginat llegint la història. Les meves relacions preferides són les del James amb la seva àvia i la d'en James amb en John el seu amic i que resultarà ser amor secret. Però sobretot, m'enamora la relació amb la seva àvia, perquè en el caos familiar en que viu, ella és l'única que li aporta calma, confiança, seguretat, amor, i també m'encanta per l'apreci entre els dos malgrat estar separats per un gran nombre d'anys.

NANETTE

''La Nanette és la meva àvia: la mare de la meva mare. Viu a Hartsdale i probablement és la meva persona preferida. Es diu Nanette perquè pensa que sona més sofisticat que àvia o iaia, i a més es va estudiar bé el paper de Nanette per si havia de subtituir l'actriu (em sembla que era la Debbie Reynolds, però no n'estic segur) en alguna reposició de No, no , Nanette, en els anys setanta. Durant molts anys va ser jurat en un programa de televisió que es deia No em diguis! Cada dia portava un vestit diferent, tot proporcionats per uns grans magatzems. Sovint es refereix a si mateixa com <<la Kitty arlise Hart dels pobres>>.''

Tal i com mostren aquestes fotos així, aproximadament, m'imaginava l'avia i la seva preciosa i acollidora casa victoriana, rodejada sempre d'arbres.

Aquí us deixo el trailer de la pel·lícula que va sortir al 2012!!!