PRIMERA RESSENYA!!! - ALGÚ COM TU de XAVIER BOSCH

Títol: ALGÚ COM TU 

Autor: Javier Bosch

Nº de pàgines: 325

Editorial: PLANETA

Llengua: català

 

PUNTUACIÓ:4/5

SINOPSIS

«Van resseguir la rue de Seine gairebé sense veure el carrer, pendents com estaven l’un de l’altre. El JeanPierre, cicerone amb ganes d’agradar, explicava curiositats del barri que ella escoltava en silenci. Allà on la vorera es feia més estreta, va semblar-li que, sense voler, es fregaven les mans. Pell amb pell. I va tenir una esgarrifança. Van trencar per la rue de Buci, atapeïda de turistes asseguts a les terrasses amb ombra, i de seguida van ser al boulevard Saint-Germain». El Jean-Pierre Zanardi, galerista a la Rive Gauche, és un esperit lliure. La Paulina Homs, de vida tranquil·la i familiar a Barcelona, arriba a París per al casament de la seva cosina.

''Una novel·la sobre la força perdurable de l'amor''

OPINIÓ

Fa ja uns mesos que vaig llegir aquesta novel·la, ja n'havia fet una altre ressenya i ha estat unes setmanes al blog publicada, però ja sabeu que de tot se'n ha de fer una còpia de seguretat i malgrat que ens ho repeteixin sempre, no ho vaig fer i l'he perduda. Així, que espero poder-la reconstruir igual de bé, perquè de debò, aquest llibre s'ho mereix. Espero que la ressenya us animi a llegir el llibre! 

''Algú com tu'' explica la història de la Gina Homs, una noia que a l'edat de nou anys va perdre la seva mare. Aquest fet la va fer madurar i esdevenir una noia forta i amb un caràcter molt peculiar. L'abscència de la seva mare farà que necessiti, per poder reconectar amb ella i no oblidar-la, conèixer el seu passat.

I aquesta investigació la durà fins a Paris, a casa d'un galerista amb el qual la seva mare va passar els millors dies de la seva vida. I a través de la Gina reviurem la història d'amor entre la seva mare, la Paulina, una dona amb una vida tranquil·la i familiar a Barcelona que viatja a París per al casament de la seva cosina i en Jean-Pierre Zanardi, un galerista a la Rive Gauche, un esperit lliure, que li canviarà la vida. 

«Podria prescindir, a partir de l’endemà, de la persona que li havia ensenyat a viure cada moment com si fos un quart d’hora abans de la fi del món?»

En resum, val molt la pena, és una història molt tendre i dolça. Cada paraula i frase és bonica. La temàtica de l'amor, cada cop és més difícil, perquè ja està molt usada i costa ser original. Però la forma en com es tracta en aquesta història i la presència de la seva passió per l'art i els llibres, sobretot la llibrerira ''Shakespeare & Co'' i com està descrita, fa que tinguis ganes de viatjar a Paris i passejar-t'hi tu també!

Me'l van recomenar i a mi quan em recomanen un llibre em fa molt respecte llegir-lo per por d'haver-me fet moltes espectatives i llavors decebrem, però els personatges estàn tan ben tractats i t'hi fiques tan dins que et captivarà i t'enganxarà des del primer moment. Realment és digna del premi Ramón Llull 2015!

GINA CASTRO (HOMS)

El meu personatge preferit d'aquesta novel·la és la Gina Castro. Des del principi a través del diàleg, ja podem percebre que la Gina és una dona d’idees clares i amb caràcter, forçada a madurar molt abans degut a la mort de la seva mare a l’edat de nou anys. Però sobretot m'ha agradat perquè és un personatge completament diferent a la majoria de persoantges femenins en la literatura romàntica.

‘’-Tu vas descobrir els perills de la vida. I em sap molt greu. La teva innocència a prendre pel cul. Però la que vaig ceure del cavall vaig ser jo. La mare se’m va morir a mi. Als trenta-un. D’un dia per l’altre, bona nit. (...) De fet, el pitjor de tot saps què és? Que no recordo la meva mare. No la veu, ni l’olor, ni re de re. Amb nou anys, què vols? Si hagués pogut triar -va somriure per no castigar més el Biel- m’hauria estimat més ensenyar la vulva a tots els nens de tercer. (p.19)

‘’La Gina es delia per les fotos de multituds on no quedava cap persona viva. (...) Els mirava les cares, n’imaginava les vides i sempre pensava el mateix. Són tots morts. Era la sva particular manera d’alleujar el sentiment d’impermanència -terrible i persistent- que ens persegueix a tots, qui més qui menys, per més que maldem per dissimular-ho.

La Gina, que mai no es pintava, va estirar-se les pestanyes amb unes tisores especials. Amb els cabells recollits, va entrar dins del vestit verd que tenia a terra. HI va entrar per les cames i, en un gest mecànic, el va tirar amunt.’’ (p.22)

‘’ No suportava que es fiqués amb la seva manera de vestir i amb la seva manera de viure. I de riure. I de pensar I de menjar, poc i sa. Va agafar les claus de la moto, que pensaven del coet del Tintín que tenien sobre el moble del rebedor, obrir la porta, va sortir i, sense dir ni adéu, la va tancar amb menys ràbia del que hauria volgut.’’ (p.25)

‘’molt abans que la Gina Homs la pengés a la seva habitació. A la noia, com a estudiant de primer d’història de l’art a la Universitat de Barcelona’’ (p.28)

‘’La Gina el va deixar anar i es va llançar al damunt del matalàs, amb un salt que no era la primera vegada que practicava. Era tan poca cosa que la llana la va acollir sense fer-la rebotar-.’’ (p.29)

‘’És de segona mà. Me la compro en una botiga del carrer Avinyó i no és de morta.’’ (p.44)

‘’M’has cuidat, m’has mimat, m’has estat a sobre, m’has fet fer els deures, m’has ajudat amb les integrals i les derivades, m’has portat amunt i avall, al cinema, al circ, al Tiboli de Copenhaguen i al Tibidabo... M’has educat, m’has renyat quan tocava, m’has fet tota mena de regals, aquí passaven els Reis, el Pare Noel i cagàvem el tió, no m’ha faltat de res, m’has enviat a Canterbury a aprendre anglès dos estius seguits amb les amigues de l0escola, m’has parlat de la mare, m’has explicat com era, m’has ensenyat les fotos dels viatges que tant li agradaven, em vas buscar el millor dermatòleg quan tenia la cara com un cràter, m’has deixat estudiar la carrera que he volgut i m’ho has pagat tot. Tot això t’ho reconec, chapeau, pare, té molt mèrit, t’ho agreixo i t’ho agrairé, segur, tota la vida. I, collons com costa de dir-ho, t’estimo, hòstia, pare. Ets la persona més important de la meva vida. T’estimo ho sents? (...) -Però no puc més, pare. Igual que et dic una cosa et dic l’altre. (...) Del control. Que m’estiguis sempre a sobre. Que et fiquis amb qui vaig o amb qui deixo d’anar i, per exemple.... Que cada dia, cada deia del món sense falta, facis comentari de com m0he vestit. Només és un exemple.’’ (p.44)

 

AQUÍ POTS LLEGIR EL PRIMER CAPÍTOL