NO SÉ QUÈ ÉS AIXÒ // ''BEFORE SUNRISE''
No sé què és això, acabo de veure ''Before Sunrise'' i necessitava buidar la meva ment, hi estaven passant masses coses dins, així que n'ha sortit això, no sabia si publicar-ho, potser algun dia ho trec, ara mateix em ve de gust penjar-ho aquí, en aquest petit racó del món, on col·lecciono tot el que sóc, tot el que m'agrada.
Crec que el mateix text, desordenat, és el flux de la meva ment, racional i irracional a la vegada, tot i que, sigui de dia em sento before the sunrise és com si em trobés en aquell estat que et trobes abans de despertar-te o d'anar a dormir, quan milers d'idees se't passen pel cap i en aquell moment penses que són boníssimes i que l'endemà te'n recordaràs i llavors et lleves i per molt que ho intentis recordar ja no et sembla tant bo. Així mateix, m'he sentit mentre escrivia el text següent. Però, sobretot m'he sentit molt lliure i he gaudit, com feia temps que no feia, escrivint.
........
Què és l’amor? Té sentit la vida?
Perquè no puc parar mai de fer-me preguntes? Com puc perdre la por a la mort? Aconseguiré
mai convertir-me en escriptora? Perquè sóc tant insegura? Perquè em preocupa
tant el que pensin els altres de mi? Com puc alliberar-me?
Porto la vida intentant aprendre
d’ella, escoltant els altres, llegint. M’agrada tenir converses
profundes i sinceres, on la gent mostra les seves pors, les seves debilitats. M’agradaria
saber molt, ser una persona intel·lectual i culte, però no vull saber coses com
una enciclopèdia, vull expressar-ho amb sentiment, amb experiències d’exemple.
M’agradaria viure unes hores com les de la pel·lícula ‘’Before Sunrise’’. M’hi
agrada tot, l’actuació dels personatges, la història d’amor, les converses
sobre tot tipus de temes universals que fan que, inevitablement, t’hi sentis
identificat. No m’agrada fer ressenyes seguint les normes, ho trobo avorrit i
em fa sentir que mai ho faig prou bé, no em permet expressar-me lliurement. Ara
mateix declarant això m’estic alliberant, omplint de felicitat. No sé com
quedarà tot això, ho he començat a escriure per mi mateixa, però ara estic
pensant de penjar-ho al blog. No crec que gaire gent ho llegeixi, potser no
hauria, és massa íntim, massa sincer. Potser no ho penjo. O sí, no importa,
trobo que al món li falta sinceritat. És, crec, el que més m’agrada al món: la
sinceritat de cor.
Ostia (sí, estic utilitzant utilitzo una paraula no pròpia del llenguatge estàndard, però això no és un text per la universitat, és el meu blog, és la meva ment, per tant, escric el que vull), ostia m’ha encantat aquesta pel·lícula, m’encanta com m’ha fet sentir, com ‘’La la land’’ i el llibre que he llegit en aquest mes ‘’Sueños de piedra’’, l’art, el cinema, la literatura ens permeten somiar, sortir de la nostra ment, de la nostra realitat i veure el món d’una manera més optimista. Jo vull creure en l’amor. Vull creure que algun dia el trobaré. Duri el que duri, però crec que existeix. Com, sinó podríem crear històries com aquestes o tantes cançons d’amor. És cert, que Shakespeare mai va estar enamorat com Romeu i Julieta i, en canvi, és conegut com un dels millors escriptors d’amor, entre altres temes (personalment, prefereixo Hamlet, trobo que Romeu I Julieta, és bonic, apassionant, però també superficial, un amor adolescent, i la mort final, innecessària, però així, com en Tristany i Isolda, la història és més impactant pel lector. Es possible, doncs, que realment no existeixi l’amor que creem en les novel·les i pel·lícules, és possible, que sigui idealitzat? Potser només podem arribar a acostar-nos-hi, però degut a que ho hem idealitzat tant, mai arribarem a gaudir plenament de l’amor? De vegades, imagino com hauria estat la meva vida si hagués estat més boja, si no hagués pensat tant, si m’hagués acostat a aquell noi que vaig veure llegint pel carrer, o a aquell que vaig veure assegut en un cafè treballant concentrat amb el seu portàtil, o si m’hagués llençat a demanar per quedar amb aquell noi que m’agradava. Però, sempre després d’uns segons de valentia, pensava: ‘’¿Què li diràs? deixa-ho estar, és una tonteria, ¿Qui voldrà estar amb tu? Si no ets així, ni tens això....’’. És possible doncs, que l'art, la literatura, el cinema, etc; sigui això, siguin les històries que a que ens imaginem que haurien passat si haguéssim tingut més valentia?
D’acord després d’aquest text tant estrany, ja no sé què dir, tinc ganes de tornar a l’inici a llegir tot el que la meva ment ha anat deixant fluir a través dels meus dits. Ja només sento el tecleig de l’ordinador i les agulles del rellotge de la cuina que porten tota la vida funcionant, tota la meva vida funcionant i no sé perquè comento això, m’agobia el pas del temps. Així, que no el malgastaré més, ni el meu ni el teu. Vaig a rellegir aquest caos. I pensaré si el penjo o no al blog. Aquesta pel·lícula definitivament, m’ha impactat.
...
Vull compartir em vosaltres la millor resenya que es pot fer a aquesta pel·lícula, l'he trobat a la pàgina web on anoto les pel·lícules que vaig veient:
Ostia (sí, estic utilitzant utilitzo una paraula no pròpia del llenguatge estàndard, però això no és un text per la universitat, és el meu blog, és la meva ment, per tant, escric el que vull), ostia m’ha encantat aquesta pel·lícula, m’encanta com m’ha fet sentir, com ‘’La la land’’ i el llibre que he llegit en aquest mes ‘’Sueños de piedra’’, l’art, el cinema, la literatura ens permeten somiar, sortir de la nostra ment, de la nostra realitat i veure el món d’una manera més optimista. Jo vull creure en l’amor. Vull creure que algun dia el trobaré. Duri el que duri, però crec que existeix. Com, sinó podríem crear històries com aquestes o tantes cançons d’amor. És cert, que Shakespeare mai va estar enamorat com Romeu i Julieta i, en canvi, és conegut com un dels millors escriptors d’amor, entre altres temes (personalment, prefereixo Hamlet, trobo que Romeu I Julieta, és bonic, apassionant, però també superficial, un amor adolescent, i la mort final, innecessària, però així, com en Tristany i Isolda, la història és més impactant pel lector. Es possible, doncs, que realment no existeixi l’amor que creem en les novel·les i pel·lícules, és possible, que sigui idealitzat? Potser només podem arribar a acostar-nos-hi, però degut a que ho hem idealitzat tant, mai arribarem a gaudir plenament de l’amor? De vegades, imagino com hauria estat la meva vida si hagués estat més boja, si no hagués pensat tant, si m’hagués acostat a aquell noi que vaig veure llegint pel carrer, o a aquell que vaig veure assegut en un cafè treballant concentrat amb el seu portàtil, o si m’hagués llençat a demanar per quedar amb aquell noi que m’agradava. Però, sempre després d’uns segons de valentia, pensava: ‘’¿Què li diràs? deixa-ho estar, és una tonteria, ¿Qui voldrà estar amb tu? Si no ets així, ni tens això....’’. És possible doncs, que l'art, la literatura, el cinema, etc; sigui això, siguin les històries que a que ens imaginem que haurien passat si haguéssim tingut més valentia?
D’acord després d’aquest text tant estrany, ja no sé què dir, tinc ganes de tornar a l’inici a llegir tot el que la meva ment ha anat deixant fluir a través dels meus dits. Ja només sento el tecleig de l’ordinador i les agulles del rellotge de la cuina que porten tota la vida funcionant, tota la meva vida funcionant i no sé perquè comento això, m’agobia el pas del temps. Així, que no el malgastaré més, ni el meu ni el teu. Vaig a rellegir aquest caos. I pensaré si el penjo o no al blog. Aquesta pel·lícula definitivament, m’ha impactat.
...
Relament, he trobat molt més divertit i interessant veure què em passava pel cap un cop vista la pel·lícula, trobo molt més divertit escriure i rellegir ara aquest text, observant el que m'ha causat la pel·lícula que intentar fer la millor ressenya que ningú ha fet mai, per demostrar-me a mi mateixa que puc ser, algun dia, una bona escriptora, estic farta dels textos acadèmics de la universitat. Si que haig de seguir aprenent com escriure millor i com utilitzar millor els signes de puntuació, una cosa tant senzilla i que em costa tant d'aplicar. Però, mica en mica, aniré aprenent, i no vull deixar de escriure perquè no ho faci prou bé, com he fet durant aquest any i mig de carrera que porto, sé que no ho faig bé, però em fa feliç. Ja milloraré. Amb esforç. Estic ben boja....
Vull compartir em vosaltres la millor resenya que es pot fer a aquesta pel·lícula, l'he trobat a la pàgina web on anoto les pel·lícules que vaig veient:
''The best love poem ever filmed.
Sweet without being sugary.
Heartfelt without being sappy.
A big heart shaped slice of perfection.''
Sweet without being sugary.
Heartfelt without being sappy.
A big heart shaped slice of perfection.''
by: DirkH --> http://letterboxd.com/dirkh/
(crec que fer això no és plagi oi?)
I el final? No sé si m'agrada o no. Quan he acabat la pel·lícula m'ha fet enfadar, volia saber més sobre la seva vida, però crec que m'agrada, és lliure, et fa ser creatiu, et fa ser lliure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada