UNA HABITACIÓ AMB VISTES || CINÈFILA
Una escapada a Florència després del confinament
Durant el mes de maig amb les dametes del vermut, com cada diumenge a les 12h, vam comentar el segon títol de la nova col·lecció de l'editorial Viena: Una habitació amb vistes. En l'últim directe vam comentar el final, però també vam comparar la pel·lícula. Des de llavors he anat donant voltes al que vam comentar i com que aquesta setmana es van celebrar els Oscars, vull parlar d'aquesta adaptació del 1985 que va guanyar l'Oscar a millor guió escrit. Espero aquest article us animi a llegir el llibre, si encara no ho heu fet, i després a veure la pel·lícula, i així unir-vos al club de les ladies victorianes.
Títol: Una habitació amb vistesGènere: clàssicm drama, romàntica basat en la novel·la amb el mateix nom de E.M.ForesterDuració: 2h 16 minAny de creació: 1986País d'origen: UKNom del director: James IvoryAutors: Jane Austen (novel·la), (guió)Nom dels actors protagonistes: Maggie Smith, Helena Bonham Carter, Judi Dench, Denholm Elliott, Julian Sands, Daniel Day-Lewis, Rupert Graves, Simon Callow, Amanda Walker, Rosemary Leach
Sinopsis
Crítica
Encara que la pel·lícula l'he trobat fantàsticament bonica i m'ha encantat poder viatjar a Florència a través dels diferents plans, em quedo amb el llibre.
És una de les adaptacions cinematogràfiques més fidels a la novel·la que he vist recentment i encara que m'ha agradat poder veure cada escena llegida, trobo que ha fet que el ritme de la pel·lícula fos molt més lent que el de la novel·la.
Trobo que el càsting és perfecte, cada actor és ideal pel seu paper, sobretot en Cecil, ja que resulta bastant més irritant que al llibre, encara que no li acabem agafant tan d'afecte com en la novel·la, perquè s'elimina l'escena on ell li diu que li hauria pogut comentar abans allò que li desagrada d'ell per poder-ho intentar canviar. L'únic personatge que m'ha decepcionat és el senyor Emerson, ja que trobo que és una de les veus que més enamoren del llibre i justament és el que més paròdia se'n fa.
Malgrat ser molt fidel, he trobat a faltar un parell d'escenes que aportaven misteri o revelacions que feien eolucionar la protagonista, com quan hi ha el joc amb el psudònim de l'Eleanor Lavish quan en Cecil en llegeix el llibre.
Tampoc m'ha convençut el canvi de l'escena final amb el senyor Emerson, la Charlotte i la Lucy. A la novel·la la Charlotte no hi és, i descobrim al mateix temps que la Lucy que ha sigut ella qui ha facilitat que el seyor Emerson la convenci de casar-se amb en George i això emfatitza el rerefons de la Charotte i la fa més complexa i plena de clarobsucrs i intuim que segurament la Charlotte va ser una lucy algun dia, però no va tenir ningú que l'ajudés a veure les coses clares i intenta evitar que la història es repteixi.
Malgrat tot això, és una pel·lícula amb unes escenes precioses i que ha sabut preservar molt bé el missatge central: aquesta oda a la llibertat i a la vida sense convencions socials. Per mi val la pena veure-la per les escenes com els pícnics, el petó enmig del camp i la incomoditat de l'escena en que en Cecil llegeix la descripció d'aquesta petó davant dels amants.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada