LA POSTMODERNITAT I EL LLENGUATGE COM A PARANY a ‘’L’empestat’’ de Jordi Oriol i ‘’La ciutat cansada’’ de Maria Cabrera‘'

CONFERÈNCIES SOBRE POESIA POSTMODERNA

‘’Els mots són la pesta, és la plaga del home que ens fa viure de manera encasellada.’’ (Jordi Oriol). El llenguatge com a parany és un discurs de la postmodernitat. Els passats 24 i 29 de maig de 2017 en les conferències, Maria Cabrera i Jordi Oriol van presentar-nos la seva darrera obra i van donar la seva opinió sobre la postmodernitat. Però abans d’endinsarnos-hi, m’agradaria fer un breu aclariment sobre què és la postmodernitat en la literatura i què es considera postmodern. I a continuació, un cop feta la lectura d’ambdues obres, faré un anàlisis sobre els elements postmoderns presents posant èmfasis en el discurs del llenguatge com a parany.

Es considera que com a corrent la literatura postmodernista sorgeix a mitjans del segle XX, en oposició al modernisme amb l’objectiu de trencar amb la tradició; no té cap meta narrativa central i posa en dubte els cànons estètics tradicionals.

La literatura postmodernista és molt subjectiva i cada autor és molt diferent, tot i així, a trets generals, podríem considerar que tots ells es caracteritzen per fer una barreja de gèneres i estils, per un trencament amb la versemblança, per la presència d’altres obres indirectament o citades directament, hi ha també un trencament de les normes gramaticals i per tant, una experimentació amb la llengua i la seva sonoritat i sobretot amb la seva semàntica. Hi ha una potenciació del valor sonor de les paraules, fins i tot, al marge del seu sentit, ‘’perquè m’agraden, són sonores, no pel que volen dir’’ (Maria Cabrera), en aquest cas, pel que fa la poesia és busca crear una poesia per ser recitada i no llegida, es diu que el so revela el seu significat. Quim Monzó també introdueix l’ús onomatopeic del llenguatge i introdueix aquesta idea que la llengua és un pèssim instrument per comunicar. Al llegir Monzó es té la sensació que tot s’entén a la primera, és fàcil, però hi ha més sentits, puc entendre què em diu i el puc llegir a diferents nivells culturals observant-hi les seves atribucions diverses.

Tots aquestes elements els podem veure repartits més o menys en les ultimes obres de Maria Cabrera La ciutat cansada i de Jordi Oriol L’empestat. Així doncs, podríem dir que un dels temes centrals en la teorització de la literatura postmodernista és la crisi de del llenguatge com a mecanisme expressiu, és a dir, la impossibilitat d’arribar a entendre res a partir de l’inhabilitat del llenguatge per processar el pensament i entendre el que els altres pensen. Ambdues obres són molt diferents, tant en gènere com en temàtica, però al mateix temps tenen un motiu en comú i és aquesta recerca i necessitat d’expressar-se.

La ciutat cansada de Maria Cabrera, poetessa, filòloga catalana i doctorada en

Lingüística, és la seva darrera obra, guanyadora del Premi Carles Riba 2016. Cabrera és també l’autora de Jonàs (2004) el qual va ser musical pel grup Manel, La matinada clara (2010) i Ningú no ens representa. També ha estat musicada per altres grups del quals cal destacar Bikimel.

Ella no es considera postmodernista ’’Potser no hi ha una qüestió formal per definir la postmodernitat, hi ha molts autors diferents que se’ls considera postmoderns però són molt diferents.’’ Per ella el procés d’escriptura és així: ‘’Escriure per mi, fer qualsevol cosa artística és un moment de porositat. Pares els sentits i les coses de fora poden entrar a dins i les de dins surten en fora. Aplicat a la poesia, escriure poesia és escoltar amb molta atenció els sorolls que fan les paraules quan escrius.’’

VÍDEO PRESENTACIÓ AL PUNTAVUI+

D’altra banda, Jordi Oriol, autor de l’Empestat, músic, actor, caracteritzat per  perversionar i barrejar obres, busca la musicalitat de les paraules, per ell la paraula és música, el text ha de ser acústic i sonor. ‘’L’interessant és que no hagis de parar, sinó que et quedis amb la música i les imatges d’un home que no sap parar d’expressar-se’’.

Pel que fa a l’obra de Maria Cabrera la inquietud és el motor d’aquesta ciutat cansada, un esgotament de les fórmules que abans semblava que servien per explicar totes unes coses que tenim dins i s’han gastat. I davant d’aquesta incertesa i incapacitat de dir les coses sorgeix aquesta necessitat d’intentar buscar què és això que no aconseguim dir.

Jordi Oriol també es preocupa per aquesta necessitat d’expressar-se de la millor manera possible. Ell considera que els mots ens fan perdre el cap. ‘’El personatge no diu mai llamps i trons, sinó que intenta trobar sempre la paraula adequada, i constantment diu que no troba la paraula i no deixa de parlar. Diu: ‘’Però calma/ calma/ cal ma-/ dir / allò qu’ens convé dir/ cal cercar/la paraula adequada...’’ intenta explicar-se tot i que sap que no es podrà explicar bé. Acaba reflexionant sobre com podem explicar el món amb paraules si són tant esclaves, remotes, si no es poden fer servir per explicar la bellesa del món. En la conferència digué ‘’Per això la humanitat porta anys i anys intentant explicar en paraules el que sent per una altre persona o el que li provoca la mort, trobar la forma adequada es impossible i això es el que ens fa seguir escrivint. Mai podré explicar el que sento, el que palpo o quan algú m’acaricia, mai podré explicar el que he viscut ni fer-ho sentir.’’ Així, la seva preocupació és com canviar les paraules perquè responguin al que ell vol que diguin.

Malgrat tot, Cabrera tot i que diu que li interessa la fonètica, intenta buidar les paraules i omplir-les de nou de significat. ‘’ Hi ha tant significat a tot arreu que no el veiem, el perdem. Accés de tabús, bulímia en que digerim informació i emoció.’’

Tot i que, possiblement no es considerin postmodernistes, els dos tenen en comú que utilitzen tot el seu bagatge i inclouen referències literàries en les seves obres. Per exemple, el títol de La ciutat cansada és el títol d’una novel·la inacabada de Pere Calders. ‘’Vaig veure’l i vaig pensar que aquell títol deia alguna cosa que jo ja duia dins. Com molt místic. D’alguna manera cristal·litzava tota una sèrie de preocupacions que feia temps que tenia. Vaig dubtar. No volia un SN pel títol, tots els llibres que tinc, els títols remeten a altres noms, Jonàs, remet al personatge de la bíblia. La matinada cansada es un títol del poema de La rosa els llavis de Papasseit. Dubtava, em semblava que era passar-m, però al final em semblava que era un bon títol. L’altre títol que tenia pel llibre pretenia focalitzar-se amb una imatge, volia posar-hi un pronom davant, que sigui un díctic, Treure’n rubins, em semblava bonic, però va guanyar l’altre, em semblava que definia més aquest paisatge d’una ciutat que es cansa de si mateix i una gent que està cansada de si mateixa. D’haverse perdut.’’

Jordi Oriol ja en el pròleg, podem veure la seva postmodernitat, Xavier Albertí l’excusa dient que no és el primer que utilitza textos d’altres per elaborar el seu. ‘’Shakespeare no és l’origen, és el porc. Tot s’aprofita. Com ell mateix va fer amb les menges dels seus predecessors, sigui quin sigui aquest <<ell>> tan espectacular com la santíssima trinitat.’’

L’empestat és doncs la perversió de la Tempestat de Shakespeare, l’Empestat comença on la Tempestat acaba, amb Ariel (l’esperit de l’aire caracteritzat per la música) i Caliban (l’home-salvatge) sols a l’illa després que tothom hagi marxat. Caliban és doncs la representació d’aquesta idea postmodernista sobre el llenguatge, perquè Pròsper li ha ensenyat a parlar amb la gent l’han vexat, l’han civilitzat i li han ensenyat que hi ha un més enllà, un món millor, ara la seva illa és limitada. Sap que existeix l’amor. Ara coneix.

I el coneixement es diu que és negatiu, és a dir, si el que coneixes ho pots dur a la pràctica, llavors el coneixement és bo; però Caliban tot i que està alliberat de Pròsper es troba aïllat i esclavitzat dins l’illa. Li han ensenyat a parlar i ara aquelles paraules només li serveixen per maleir. Com Shakespeare fa dir a Caliban: ‘’Tu m’has ensenyat a dir i ara puc i t’he de maleir.’’

Una altre referència que podem trobar dins l’Empestat és l’obra de Camus La Pesta. Aquesta explica la història d’una ciutat imaginària en la que un dia de ‘’1940...’’ hi ha una plaga, una pesta i a través d’una narració en forma de dietari feta per un metge, s’explica que hi ha una ciutat que un dia es tanquen les muralles perquè hi ha morts molts sospitoses i la gent que abans vivia lliure, de sobte ja no pot sortir ni ningú més pot entrar. La novel·la tracta molts temes però sobretot transmet aquesta idea de frustració i turment pel que es tenia i ja no es té, sorgeixen dubtes, pors i tristesa. L’idea que s’intenta transmetre ens deia Jordi Oriol és que tots sabem que morirem, però mentre vivim no hi pensem, quan hi pensem ens plantegem què és el més important per viure i pel fet de saber que morirem ens dóna ganes de viure. Així doncs, en aquest cas el títol de l’Empestat és una barreja de la Tempesta de Shakespeare i La Pesta de Albert Camus.

L’autor també va reconèixer que a més a més agafa referències del cristianisme, Adam i Eva ens van fer fora del paradís, però hi ha d’haver alguna manera de tornar-hi, allà no teníem coneixement, tot era nou, no sabíem que hi havia un exterior. ‘’Comencem doncs pel principi/ quan al llit ens fèiem pipi/ i el full blanc encara estava/ impol·lut, per encetar/la tela sense pintar/la cinta sense velar/ la roca sense esculpir/a l’inici/ tots érem així/ des-/creats des- / valguts des-/creguts des-/ volguts/aquell buit que precedeix la inspiració/ érem això/ el silenci abans/ d’una gran explosió. [...] de sobte se li acut/ res més que això / ves per on!/ crear a semblança seva / dos set-ciències! [...] i aquí rau el

gran problema / l’impertintent pecat, vaya: / van passar-se tant / de llestos / com de ratlla.’’

I a continuació parla de la llibertat: ‘’I és que aquesta llibertat que tot just ens ha donat se’ns ha tornat per art de màgia un maledecap una hemorràgia diner, treball constància.’’

També posa el mite de Prometeu, el qual va donar el foc els homes i això els va ajudar a evolucionar, però també els va portar a la desgracia. ‘’L’actualitat també l’incloc, el refugiat, el que passa emtnre escric, tot és un cúmul de coses i tot passa pel filtre de la meva manera d’explicar-me.’’

Per tant, penso que ambdues obres són molt bons exemples per entendre la postmodernitat i el discurs del llenguatge com a parany, malgrat els seus autors no s’hi sentin identificats, però penso que són postmoderns perquè posen en dubte el cànons tradicionals, tracten temes que preocupen la majoria d’autors que podríem reunir en aquest corrent, cada autor és molt diferent, tot i així, tots tenen trets en comú com la barreja de gèneres, prosa-poesia o bé teatre-poesia; i hi ha un trencament de les normes gramaticals, una experimentació amb la llengua i la seva sonoritat. 

En resum, el llenguatge és enganyós, d’una banda les paraules ens ajuden a entendre el món, a més no tenim cap altra forma d’expressar-nos que pugui substituir el llenguatge.

Però, com ve ens han mostrat aquestes dos obres el llenguatge també ens limita el coneixement del món. Tot pren forma, però perd profunditat. Hi ha coses que el llenguatge no ens permet abastir, i nosaltres constantment intentem trobar la manera d’expressar el que sentim, el que pensem, volem fer que arribi igual als altres, que també puguin sentir i pensar el que sentim i pensem, però sempre en quedem insatisfets. La postmodernitat hi reflexiona i intenta trenca amb aquestes limitacions, com em vist en aquestes dos obres, la postmodernitat vol omplir les paraules de nous sentits, vol llibertat per expressar-se sense normes estructural, sintàctiques o gramaticals. Si el que vol transmetre és curt així serà, si és dens i llarg així ho mostrarà. Utilitza paraules senzilles però les barreja, les altera, les buida; vol transmetre a través dels sons com la música, sense la necessitat de ser entès, vol transmetre i fer sentir.