Llibre vs. pel·lícula || El jardí secret

de novembre 15, 2020

Llibre vs. pel·lícula || El jardí secret

El Jardí Secret, una estrena confinada

Una història sobre el poder de la natura i la importància de preservar-ne la flora i fauna, però també sobre el dol i la capacitat de superar moments difícils amb l’ajuda de l’amistat, l’esforç i la natura, estrenada el 14 d’agost.

La nova adaptació de El jardí secret elimina personatges clau i escenes icòniques, tot i això, els efectes artificials fan que percebem la màgia d’aquest jardí secret a través dels ulls de la protagonista i que la natura esdevingui realment màgica.

El jardí secret és una pel·lícula dirigia per Marc Munden, escrita per Jack Thorne i produïda per David Heyman, productor de la saga de Harry Potter i Paddington. Està protagonitzada per Dixie Egerickx, Colin Firth i Julie Walters. L’adaptació cinematogràfica està basada en la novel·la de 1911 de Frances Hodgson Burnett, traduïda per primer cop al català el 2011 per Maria Rossich i publicada per Viena Edicions. L’última edició es va publicar el febrer de 2020 acompanyada d’unes precioses il·lustracions de coberta de Mercè López Ascanio i de l’interior de Núria Giralt.

El jardí secret és un clàssic juvenil universal que narra la història de la Mary Lennox, una nena anglesa de nou anys nascuda a l’Índia en una colònia britànica, on el seu pare treballa pel govern anglès. A l’inici de la història, encara que quan la coneixem s’acaba de despertar i descobreix que els seus pares han mort de còlera i els servents de la mansió on vivia han desaparegut i l’han abandonat, la protagonista resulta poc agradable i l’espectador no aconsegueix sentir pena per ella, perquè es mostra egocèntrica, repel·lent i arrogant.

Un soldat britànic la trobarà i l’enviaran a la immensa mansió del seu tiet, Archibald Craven, que viu aïllat a Misselthwaite, Yorkshire. Però en aquesta nova llar, de nou, l’obligen a quedar-se a la seva habitació, no vagarejar i tafanejar per la casa, i, sobretot, no molestar el seu tiet qui no tenia interès a rescatar-la. Però tot començarà a canviar quan amb l’ajuda d’en Dickon, un jove del poble, i el seu malaltís cosí Colin, descobrirà la màgia de la natura del jardí secret.

La pel·lícula està ambientada en un món de postguerra, concretament després de la Segona Guerra Mundial, i la mansió de Misselthwaite, que abans de la guerra havia estat un lloc daurat de festes i luxe, i que durant la guerra va servir com a hospital pels soldats, ara és un cúmul de ruïnes. Les escenes dins de la casa són de tonalitats grises i plenes d’ombres del passat que contrasten amb els colors verds, la llum i la vivacitat que desprenen les escenes del jardí.
Tot i que la situació en aquest context històric afegeix dramatisme a l’inici de la pel·lícula, no vaig trobar sentit al motiu del canvi de context històric. Cal tenir present que la novel·la es va publicar el 1911 i la seva autora va morir el 1920; per tant, la història és prèvia a les dues grans guerres i penso que no calia afegir-li més dramatisme del que ja hi ha a la novel·la.

La descoberta del jardí secret i la màgia de la natura canviaran la Mary, i a mesura que avanci la novel·la també als personatges que l’envolten, i l’espectador no podrà evitar estimar-la i deixar de veure-la com una nena repel·lent i orgullosa. Tots aquests canvis que viu la protagonista són representats per les plantes. El jardí, com la Mary, havia estat abandonat des de la mort de la mare del Colin i ningú hi havia entrat mai més. La Mary tindrà cura del jardí i, de mica en mica, arribarà la primavera i les flors tornaran a brotar. Així doncs, ambdós s’ajudaran a renéixer.

La novel·la té tres-centes quaranta-nou pàgines que equival a sis hores de lectura aproximadament; la pel·lícula dura cent minuts, per tant, el director, el productor i el guionista s’han vist forçats a liminar algunes escenes. El que m’ha sorprès és que han eliminat escenes clau, però també n’han introduït de noves que podrien no ser-hi, per exemple, s’elimina l’escena icònica de la descoberta de la porta del jardí secret, que va ser la imatge de la coberta de la primera edició publicada als Estats Units. A més, també, en la novel·la, és el pit roig qui la guia i li mostra l’amagatall de la clau abans d’entrar al jardí, en canvi, a la pel·lícula hi entra moltes vegades abans de descobrir la porta, enfilant-se pel mur, i no és fins més avançada la trama que descobreix la clau que, a més, es troba dins del jardí en lloc de fora.

Descobreix la clau: https://www.imdb.com/video/vi2825567769?ref_=ttvi_vi_imdb_1

Tanmateix, a la pel·lícula han tret importància al pit roig i han afegit un altre personatge, un gos que la Mary anomena Jemima i que és qui l’ajuda a descobrir el jardí secret.

Una altra diferència important respecte al llibre són els personatges. S’han elidit el jardiner i el metge, dos personatges que trobo cabdals per expressar la idea principal de la novel·la. El jardiner és qui ensenya a la Mary els primers coneixements bàsics sobre com tenir cura del jardí secret i la importància de l’esforç físic per tenir cura de la natura i de la salut física i mental d’un mateix. I tampoc hi ha el metge d’en Colin, qui dona arguments per justificar la malaltia del cosí de la Mary, perquè està interessat a heretar la mansió del seu pare i, per això, vol que el seu nebot mori.

Tal com s’ha dit, quan s’adapta una novel·la al cinema és justificable que s’eliminin escenes del llibre però en aquest cas s’han substituït escenes icòniques per poder introduir una trama secundària, inexistent a la novel·la, sobre el passat de la Mare del Colin i la Mary. En definitiva, tot i que a l’inici la pel·lícula és bastant fidel al llibre a partir del segon acte i, sobretot, a partir del tercer, la història canvia completament.

Cal insistir que degut als canvis, encara que s’ha intentat mantenir el missatge central de l’obra, l’èmfasi del missatge de la novel·la per la importància de tenir cura de la natura, ha perdut força i s’ha diluït amb el dramatisme afegit. En sortir del cinema, el primer que vam comentar amb l’amiga amb qui vaig anar a veure’n l’estrena va ser: “On són els aprenentatges de jardineria i l’esforç físic que fan en Dickon i la Mary per fer reviure el jardí? El jardí reneix sol?” L’únic que es veu que hi treballa, sobretot, és en Dickon. Així doncs, vaig trobar a faltar les escenes que mostraven com gràcies a l’esforç dels personatges per cuidar i fer renéixer el jardí és el que els canvia i els fa evolucionar, mentre que a la pel·lícula sembla que el jardí revisqui simplement gràcies a l’arribada dels infants i de la primavera.

D’altra banda, m’ha agradat que no fossin tan fidels a la novel·la pel que fa a l’aparició més constant del tiet que emfatitza la temàtica del dol per la dona perduda. Mentre que al llibre, just a l’inici de la novel·la, quan comença l’estiu, el tiet desapareix i no torna fins a la tardor, cap al final de la novel·la. També penso que l’elecció del càsting és excel·lent i que cada actor és ideal pel personatge que representa, sobretot l’actuació dels infants i els seus diàlegs resulta molt versemblant.

No obstant això, trobo que és una pel·lícula que val molt la pena veure pel que fa a la producció. M’han captivat, per exemple, la decoració dels espais, les escenes on es mostra l'exterior de la casa, l'habitació amb el paper de paret oriental, el laberint de passadissos que té la casa, la paret que amaga una habitació secreta i el vestuari de la mare del Colin.

També trobo que els efectes artificials aporten a la pel·lícula la fantasia que fascinarà l’espectador, com ara quan creixen les roses o les flors canvien de colors i això representa el pas de les estacions i, a la vegada, reprodueix les seves emocions. Un altre efecte que m’ha agradat són les transicions de les escenes i com s’introdueixen els records de la protagonista fent que els ocells del paper de paret es converteixin en els ocells del cel de l’Índia.

Per últim, tot i que a l’inici el jardí em va semblar inversemblant perquè és immens com una selva i em semblava poc creïble que els adults no el coneguessin, després, escoltant les entrevistes al productor i al director, he descobert que el jardí és una recopilació de les diferents parts dels millors jardins del Regne Unit i m’ha acabat agradant la idea d’un jardí gran com una selva perquè, de nou, com passa amb els efectes especials que mostren els canvis d’estacions, penso que això reprodueix el punt de vista innocent i màgic de la protagonista envers la natura, i encara que realment el jardí a la novel·la no sembli tan gran, interpreto que el director ha volgut mostrar que per la Mary la descoberta d’aquest nou món i aquest jardí li sembla enorme. Penso que això representa molt bé com solem veure les coses quan s’és un infant i també m’ha agradat la idea que el jardí és un personatge més i un organisme viu que connecta amb les emocions dels personatges.

En resum, si es té en compte la dificultat d’adaptar al públic actual un clàssic universal que ha sobreviscut el pas del temps, encara que el missatge central hagi quedat una mica diluït i s’hagin eliminat escenes icòniques i personatges cabdals, penso que és una pel·lícula amb una producció espectacular. Sobretot m’agrada el contrast dels tons i com cada cop els tons verds i daurats tornen a prendre força al voltant de la casa i la família. I també val molt la pena veure-la per gaudir de les escenes de la natura i els diàlegs entre els infants. I per molt que hagi remarcat quan és més o menys fidel, això no vol dir que sigui una pel·lícula de més o menys qualitat. Penso que cap de les dues és millor o pitjor, sinó que simplement són dues formes d’art diferents, dues formes d’explicar i experimentar una història, ja que a diferència dels llibres, veure una pel·lícula és una experiència més passiva, és visual i auditiva, pot ser compartida al mateix moment; mentre que llegir és una activitat activa, a través de descodificar paraules la ment genera imatges visuals i activa la imaginació i mentre no es faci en veu alta, la lectura sempre serà una experiència més solitària i personal. Per tant, ambdues activitats són diferents i cada persona preferirà una o l’altre. Així doncs, tot i que el missatge central perd força i el procés evolutiu del personatge sembli que no requereix esforç físic, penso que tot i això l’essència del llibre s’ha intentat mantenir aportant noves idees que potser fan que un públic més ampli i adult també hi connecti.