RESSENYA || ARISTÒTIL I DANTE DESCOBREIXEN ELS SECRETS DE L'UNIVERS

Noctàmbuls descobrint els secrets de l'univers

"Hi ha un quadre famós. Noctàmbuls, d'Edward Hopper. Estic enamorat d'aquest quadre. De vegades, crec que tothom és com la gent d'aquest quadre, tothom perdut en els seus universos privats de dolor o pena o culpa, tothom remot i inescrutabe. El quadre em recorda a tu. Em trenca el cor."

"alguns quadres són com novel·les"

Títol: Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers
Autor: Benjamin Alire Sáenz
Editorial: L'Altra Tribu
Any: 2019
Traducció: Maria Climent
Número de pàgines: 344
PVP: 14,96 €

Guanyadora del Lambda Literary Award i l’Stonewall Book Award de Narrativa LGTB i del Michael L. Printz Award de Narrativa Juvenil.

Si et va agradar El guardià en el camp de sègol, Algun dia aquest dolor et servirà, Call me by your name (Llámame por tu nombre) o Els avantatges de ser un marginat, no et pots perdre Aristòtil descobreixen els secrets de l'univers: una novel·la juvenil de creixement personal on el protagonista aprendrà a superar les seves debilitats, a acceptar-se i estimar-se a si mateix.

L'Aristòtil és un noi introvertit i solitari que no acaba de trobar el seu lloc al món, tampoc té amics i, a més, la seva família és d'origen mexicà i ell sent que no encaixa enlloc, ni amb els seus ni amb els companys d'escola americans; fins que un dia coneixerà en Dante i es convertiran en amics íntims. Encara que els dos personatges són pols oposats, el fet de ser fills de famílies d'origen mexicà fa que els dos se sentin compresos i això els uneix. 

"És com si els meus pares haguessin creat un nou món per a tots dos. I jo pertanyo al seu nou món. Però ells entenen el vell món, el món del qual venen, i jo no. Jo no pertanyo enlloc. Aquest és el problema."

La novel·la està narrada pel mateix protagonista, en primera persona, això fa que de seguida connectem amb el narrador i recordem o ens sentim compresos per algú que sap plasmar allò que potser alguns nosaltres no sabem o no vam saber expressar en paraules. I, encara que al conèixer en Dante, l'Aristòtil deixi de sentir-se una mica menys incomprès, tot i això, encara li esperen molts secrets per descobrir i aprendre a acceptar-se, ja que tot i que els dos són d'origen mexicà, en Dante és més aviat blanc i l'Ari té la pell més fosca i un accent més marcat. 

L'elecció d'aquest tipus de narrador és molt comú en les novel·les psicològiques i de creixement personal, ja que la primera persona permet conèixer molt bé la psicologia del personatge i veure la seva transformació, qui era abans que l'aventura comencés i qui és al final de la novel·la. Benjamin Alire demostra un clar domini de les tècniques narratives, ja que un dels problemes principals a l'hora d'utilitzar aquest punt de vista en què el mateix protagonista és el narrador de la història és que hi ha el risc que el narrador es perdi en el monòleg interior i la prosa es faci lenta, desordenada i poc amena, però el narrador aconsegueix sortir del monòleg interior i retornar a l'acció amb molta naturalitat. A més, predomina molt més el diàleg que la prosa i l'extensió dels capítols també és molt variada, n'hi ha de llargs i més breus de fins i tot d'un sol paràgraf, i això aporta molt dinamisme al llibre i, tenint en compte el públic lector jove actual que està rodejat d'impulsos i distraccions com són les xarxes socials; aconseguir una prosa i una estructura tan ben elaborades, amb personatges tan rodons i complexes, i al mateix temps donar-li a la història un ritme tan trepidant és tot un mèrit. 

També aconsegueix plasmar els sentiments i pensaments d'un adolescent d'una forma molt versemblant. A l'inici descobrim que l'Aristòtil és un noi insegur, amb poca autoestima i solitari. Al conèixer en Dante, que és segur d'ell mateix, té les coses clares, és optimista i té una família que l'estima i que no li amaga res i amb qui pot parlar de tot, inconscientment això influenciarà l'Ari que començarà a canviar sense adonar-se'n. De mica en mica, l'Ari comença a acostar-se al seu pare per mitjà dels llibres que li deixa en Dante i amb les classes de conduir, i això farà que descobreixi qui és aquest home silenciós que va lluitar a la guerra de Vietnam, i descobrirà que no són tan diferents, que ell també té malsons i que els dos es troben enmig de lluites internes. Tot això l'ajudarà a descobrir, a poc a poc, perquè els seus pares no li han parlat mai del seu germà Bernardo, que està tancat a la presó. 

"Potser mares i pares s'oblidaven d'aquest petit detall: estar al llindar dels disset anys pot ser una autèntica merda."

"Com odiava això de viure dins del meu cap."

En altres paraules, Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers és un elogi a l'art i la literatura. Gràcies a lectura de Dostoievsky i Hemingway pare i fill aprendran, primer, a través de les paraules d'altres a expressar-se i, finalment, a parlar. La poesia de Wittman i William Carlos Williams, també ajudarà en Dante i l'Aristòtil a comunicar-se i a dir-se allò que, a l'inici de la novel·la, no s'atreveixen. I, finalment, l'art també ajuda en Dante a expressar-se citant obres com els Noctàmbuls o el Rai de la Medusa i amb les seves pintures que l'ajuden a declarar els seus sentiments amb sinceritat i valentia a l'Aristòtil, cosa que ell no aconsegueix fer i per això rebutja veure els seus quadres. 

Per tant, la novel·la és plena de petites pistes que passen desapercebudes, perquè al narrador les camufla entre l'acció i així enganya el lector igual que s'autoenganya el protagonista. A l'inici, per exemple, l'Aristòtil, al llegir una carta del Dante en què aquest li revela que ha après a fer petons a noies, però que a qui li agradaria fer petons és a nois, pensa: "Em preguntava si havia estat tan guapo com en Dante. I em vaig preguntar per què m'ho preguntava." O bé més endavant quan diu: "Potser jo no era humà. Potser jo no formava part de l'ordre natural de les coses." O, sobretot, quan ell mateix s'adona, però no vol reconèixer que no és tant diferent del Dante: "Vaig descobrir una cosa sobre mi: per dins, jo no era gens com el pare. Per dins, jo era més com en Dante. I això em feia molta por."

Així doncs, la novel·la és un elogi a l'art, la literatura i a la recerca de la identitat, però, sobretot, a l'amor lliure. I encara que a l'inici l'Aristòtil pensa que el seu problema és que no encaixa, que no té identitat pròpia, ni mexicà ni americà, que té una família desequilibrada i que li amaga secrets, el que el fa sentir insegur és que realment el que no vol és acceptar qui és realment.

En resum, és una novel·la que recomano moltíssim tant a joves com adults, penso que presenta una realitat molt real i necessària de ser representada. A més, encara que hi ha molta abundància de diàleg i sembla que la prosa sigui senzilla i fàcil, realment hi ha un gran domini de les tècniques narratives. El que més m’ha agradat és com l’autor, a través d’un narrador en primera persona, des de la perspectiva de l’Aristòtil, aconsegueix fer-nos pensar, sentir i veure el món com ho fa ell, i, sobretot, com juga amb nosaltres, ens enganya i ens amaga pistes sobre el final, això fa la veu narrativa més versemblant i aconsegueix transmetre aquesta sensació que sent l’Aristòtil d’incomprensió i solitud com els personatges del quadre d'Edward Hopper, Noctàmbuls. A més, adoro les novel·les psicològiques de creixement personal del protagonista. Així doncs, com he dit a l'inici, si us va agradar El guardià en el camp de sègol, Algun dia aquest dolor et servirà, Call me by your name o Els avantatges de ser un marginat, no us podeu perdre aquesta història, ideal per reflexionar-hi durant aquests dies de tardor. Moltes gràcies per l’exemplar, L'AltraTribu. És un llibre amb uns personatges que costaran d’oblidar, ja n’estic nostàlgica! 

Aquí us deixo un booktrailer que m'ha fascinat:

I si voleu saber-ne més sobre l'autor, aquí us deixo el seu podcast i canal de Youtube: