Crida 136 Vullescriure.cat // ESCRIPTORA

El brunzit del jazz 

Com el brunzit de centenars d’abelles, una melodia sense sentit omple el meu cap. Enlloc de paraules, com els passava amb els colors a Kandinsky o Pollock, a mi, em venen al cap sons barrejats i sense forma; necessito buidar-me. Agafo aire, separo els ulls de la partitura i premo els llavis contra l’embocadura. Noto com el brunzit flueix a través de la vibració de la canya i doblego l’esquena com he vist fer a tants saxofonistes.

Estic sol a casa, així doncs trec tot l’aire que m’ofega i totes les paraules que no sé ordenar es metamorfosen en acords. En cada petita pausa, sento el so metàl·lic de les tecles fins que sense adonar-me’n el gust salat d’una llàgrima es barreja amb l’aspre de la canya. Em trec l’embocadura de la boca i em noto els llavis inflats com si me’ls hagués picat una abella. Però la humitat salada de les llàgrimes me’ls relaxa. Me’ls llepo. Respiro i somric.

M’eixugo els ulls i a l’obrir-los, des de la finestra de l’habitació, veig com les llums d’un cotxe il·luminen el carrer i tot seguit sento el motor d’un cotxe que s’acosta i s’apaga. Escolto dues portes, un xiulet que tanca el cotxe i tot seguit el dringar d’unes claus. Deixo el saxo sobre el llit. I mentre la mare i el pare entren per la porta em tanco al lavabo i em fico sota la dutxa. No vull que em vegin amb els ulls inflats.

________________________________________________________________ COMENTARIS

AlfonsC

El text fa esclatar somriures (barrejats d’algun pensament que estiraria alguna llagrimeta, al final, quan cal amagar-se al lavabo) pel seu ritme, les descripcions, la música que arribo a sentir. És un text que descriu un “què” sense entrar en cap “perquè” i amb això també m’estira una certa complicitat imaginativa.

Txisky

Voldria felicitar-te pel text. Ja només començar, amb un títol que almenys a mi m'ha resultat molt atractiu. Comparar el so d'un saxo o qualsevol altre instrument de vent amb un brunzit és molt adequat quan es parla del jazz. Molt ben trobat. També m'han resultat adequades les referències pictòriques que apareixen al text, ja que són d'artistes de l'època en que el jazz estava en ple apogeu (almenys el que a mi m'agrada, amb el mestre Miles Davis i el seu Birth of the Cool).

L'emoció que transmets en el segon paràgraf és espectacular. Fa posar la pell de gallina. Sincerament has escrit un text per treure's el barret. Felicitats!