Crida 139 Vullescriure.cat // ESCRIPTORA

Espereu-me!

Ha plogut. A través d'un basal de l'asfalt, veig com el semàfor es posa verd. Sense aixecar el cap creuo el carrer. De cop m'adono que els peus que m'acompanyaven ja no hi són. Aixeco el cap, les figures dels que m'acompanyaven semblen ombres davant meu. El seu contorn es difumina amb el paisatge. Mica en mica tot va perdent els colors, només queden els tons blancs, grisos i negre, sobretot negre.

—Espereu-me! Que vinc!

No em senten, ni es giren. Cada cop van més ràpid o jo més lent.

Repeteixo ''Espereu-me! Que...'' però tot i que moc la llengua i els llavis perquè articulin aquests sons, l'aire puja amb tanta força que enlloc d'això s'escola un rugit. —callo de cop i m'aturo. Taco els ulls. Els obro. Em torno a mirar els peus, però... on son? En lloc de dos, ara en tinc quatre, quatre potes! Són curtes i peludes. Són del color del blat. Em quedo paralitzat mirant-les, mica en mica van perdent tonalitat, unes taques m'omplen els ulls, deixo de veure en color, veig en blanc, negre i gris de nou. Tanco fort els ulls. Un, dos, tres. Els torno a obrir. Tot és negre. Silenci. Se m'escapa un somriure.

He rugit? Segueixo amb un somriure als llavis. Si ara algú entrés a l'habitació i obris el llum, em pendrien per boig. Estic assegut al llit, a les fosques, rient. Espero que ningú hagi sentit el rugit, ha estat tant fort que m'ha aixecat mig cos del llit. Però, la casa està en silenci, tothom dorm, només escolto l'agulla dels segons del rellotge de mà que tinc a la tauleta de nit. Em torno a tapar amb la manta i intento dormir.

________________________________________________________________

COMENTARIS

TereDgrau

Hola meyonbook,

Encantada que t’hagis unit a aquesta temporada, és un plaer llegir-te. M’agrada molt com escrius, descrius i fas sentir. Tots els teus relats són àgils però, centrant-me amb aquest, relaciono la teva història amb somnis i somnambulisme, m’hi identifico totalment, fins i tot em poso a la pell del protagonista. Descrius a la perfecció cada sensació que té, sense embafar al lector. Fas un inici potent, detallant el pas de zebra, l’espera, el traspassar sense gairebé nombrar-ho, no hi fa falta. L’efecte de transformació i el gir que dónes a la història amb les escasses paraules que tenim, sovint en falten i de vegades en sobren, són les adequades.

Em sembla rodó.

Enhorabona!