Crida 140 Vullescriure.cat // ESCRIPTORA

Sabates amb boca i galtes sense baves

Amb una mà a la barra superior i amb els peus separats intenta mantenir l’equilibri en cada pausa; primer al tren, després al bus. Cada dia el mateix trajecte. La porta s’obra, baixa gent; un calfred i de nou calor, un joc de contrasts com en les piscines de temperatures dels balnearis, que tampoc ja no suporta.

En cada parada el bus va quedant més buit. Tot i que ja només queden dues parades, seu i al baixar la mà de la barra, sent com torna a circular sang pel tros de braç que quedava descobert a l'aguantar-se i que s’havia anat congelant cada cop que s’obria la porta.

Desbloqueja el mòbil per mirar l’hora: ''Fem tard. Com cada dia. ¿Si treballo del que sempre havia somiat i soc feliç, per què em costa tant aguantar aquest trajecte cada matí?’’ em diu trencant el silenci del bus buit. Miro el mirall retrovisor interior i veig com la conductora el mira. Però el semàfor es posa verd i els seus ulls es tornen a fixar en la carretera. ‘’Avui hauria desitjat quedar-me dormint fins el migdia, fins que se m'acabés la son...’’ Em sento culpable, vaig ser jo qui el va fer anar a dormir tard. Cada matí, al llevar-se pensa en el trajecte i desitja poder quedar-se a casa dormint. Dormir sense alarma. Dormir fins que se li acabés la son.

Quan em deixa anar de la mà davant la porta de l’escola, miro de reüll com marxa: cap mirant els peus, jaqueta descordada, una sola de la sabata desenganxada...

Si la mare encara fos viva, el pare m’hauria fet un petó abans de marxar, m’hauria omplert les galtes de baves, jo m’hauria queixat, me les hauria eixugat amb la màniga del jersei i hauríem rigut.

________________________________________________________________COMENTARIS

deomises

No ha calgut encabir-hi els marcians ni la muntanya de Montserrat; ni tan sols ha hagut de fer que el/s protagonista/es gaudeixin d'un bany en un balneari per incloure la paraula obligatòria en el text. Un relat que diu més del que hi ha escrit, que suggereix i condueix cap al desenllaç a base de sotracs, com si ens dugués en l'autobús junt amb els personatges. Hem de suposar la pèrdua d'estona de son gràcies a les tasques de ser pare i mare alhora, i d'haver d'ajudar la filla (o el fill) en els deures o en l'estudi, els quefers escolars en general.

Bona feina.

Zelder

Salut Meyonbook!

Aquesta setmana ens presentes un relat molt quotidià amb un rerefons trist, però que em desperta tendresa en llegir i a l'identificar-me amb aquest pare que es veu obligat a fer les tasques que abans es devien fer entre dos. El trajecte, monòton i repetitiu, ens fa minvar les expectatives del relat amb una successió de fets poc transcendents on s'intueix la mandra de la rutina diària. Lluny de ser una crítica, trobo que expresses molt bé com se sent el pare des dels ulls del nen. Domines la narració per a introduir-nos en l'escena i anar descobrint, de mica en mica, els dos protagonistes del relat, fins a culminar amb un gir inesperat que lliga tota la història i la impregna de tristor i comprensió.

Em pregunto si la felicitat del pare pot ser fingida, si el que li costa tant no és fer aquest trajecte fins a l'escola sinó afrontar la vida sense la mare, el trajecte de viure sense la persona estimada, i caic en la melancolia.

En definitiva, un relat quotidià que m'ha agradat, sobretot quan m'ha fet despertar empàticament la tristesa interior dels protagonistes. Felicitats.